Mini-crònica de la Behobia-San Sebastiá:14.500 gladiadors lluitant contra els quilòmetres de la carreteres vasques i els elements de la naturalesa.

“Quina experiència debutar a la Behobia amb les condicions que vam tenir!! Increïble el dilubi que ens va caure. Haig de dir, però, que un hora abans de la sortida, quan estava al cotxe ben calent amb la calefacció posada no tenia ganes de sortit per començar a calentar i començar a pensar en el què ens esperava al llarg de 20 kms. Només pensava que avui si que necessitava que les meves cames volessin si no volia patir més del compte:"estem ben bé bojos!!". També patia pel piramidal que em va fer entrenar sobre l’elíptica les últimes 2 setmanes sense córrer cap quilòmetre sobre l’asfalt. Només havia trotat 25’ el dia anterior a Pamplona juntament amb el meu amic Ion per descarregar cames i notar noves sensacions de runner. Aquesta incertesa em va desaparèixer quan vam començar la carrera i al llarg d’aquesta ja que no vaig notar res, tot i així a les pujades intentava de no forçar la màquina per no carregar-lo massa. Aquest i el resultat final van ser les coses positives de cara a la marató del 29 N.

Veient les condicions de la carrera al començament no vaig pensar-la de fer com a test de cara a la marató de Donostia ja que del resultat final no en podria extreure masses conclusions de l’estat de forma que em trobava ja que altres factors externs modificaven i esbiaixaven la conclusió final. Una cosa era no prendre-ma-la com a test i una altra era no exprimir-ma al màxim, cosa que faria segur ni que se’m posessin davant meu els kilòmetres de la carrera amb els seus tobogans (moderant-me a les baixades pensant en el piramidal) vent, pluja, calamarsa... Això va ser gràccies al “subidón” que vaig tenir al veure’m a la “pomada” entre la gent cridant i animant com bojos sota la pluja, calamarsa i vent que els hi feien volar els paraigúes, un deu per aquests vascos! Semblàvem gladiadors agafant les armes corrent amunt amunt les pujades que ens trobàvem al camí quan els elements ens impedien de fer-ho.

Sensacions i moments de la carrera: Increïble! La calamarsa forta em va enganxar a la primera pujada (km 2 ) i a l’última (km 16-17) la ja mítica pujada del Miracruz; va ploure intermitentment al llarg de tot el recorregut i quan no ho feia el vent ens picava a esquerra, dreta, davant i darrera . El moment més dur va ser al girar al Boulevard de Donosti, començant l’últim quilòmetre i deixant la platja de la Zurriola a la dreta. Només girar un vent increïble em va parar en sec durant un segon que em va ser etern. Després una riuada de gent a l’esquerra i a la dreta del recorregut només deixaven 1 metre i mig per passar i gràcies a ells el vent que venia del mar obert no ens picava al cos. Passant pel pont les onades picaven amb força i esquitxaven a tothom qui es pose´s savant seu. Al km 10 vaig passar l’Abel Antón que anava bastant tocat i uns metres més enllà vaig passar el Joseba Beloki.Quan la gent els veia no paraven de cridar i animar-los.

Teníem els dorsals personalitzats i alguns dels aficionats van cridar el meu nom, entre ells vaig veure com un nen de 5 anys va intentar i aconseguir llegir el meu nom:”venga A-N-D-R-E-U, ánimos!”. Jo vaig somriure i li vaig picar la mà que tenia estesa esperant que algu de nosaltres li piqués. L’arc de meta no el van posar ja que el vent se l’emportava, i com que jo no sabia concretament on era la meta no vaig poder esprintar o fer un progressiu fins que vaig veure, a uns 50 metres, l’estora del chip que em mostrava el final de l’aventura. A la recta de meta vaig estar 4 o 5 metres davant de l’Ana Casares, que va finalitzar tercera y 1 un any abans va guanyar-la ( a Donostia va quedar tercera a la marató fent 13’ menys que jo, es nota l’experiència!!!) Vaig intentar, sense èxit que se’m posés a rebuf però no va poder i mentrestant la gent cridava: “Aupa neska, aupa neska!”

Numèricament parlant finalment el meu relllotge va aturar-se en 1h16'30". Els 10 primers kms en 38'03" i els segons en 38'27". Content! És a 3'49,5" al km y veient el recorregut i el temps meteorològic, l’acolloniment i la incertesa del principi, molt content. Queden 3 setmanes per Donosti i ara queda perfilar la condició física i baixar els volums de kilometratge per poder assimilar els deures fets fins ara. El treball gran ja està fet!