Després de 3 mesos d'aventures i desventures somiant un objectiu, ja em trobo entre tots els atletes esperant el tret de la sortida. Entre ells vaig poder veure l’Abraham Olano, ex-ciclista profesisonal que és runner per afició i 3 setmanes abans també va prendre part a la Behobia-SS.
M’estava concentrant pel moment esperat i vaig veure un home que em mirava fixament als ulls amb cara de mala llet com si em desafiés. Vaig mirar endarrera per si es fixava en alguna altra persona però no, realment era jo el seu objectiu. Vaig intentar de passar d’ell però continuava estant allà observant-me de mala manera i clavant-me la mirada. Jo li vaig fer un gest volent-li dir que què passa però ell ni s’hi va emmutar. Realment una situación tensa però vaig passar d’ell i em vaig concentrar a gaudir del moment.
Un any i 6 setmanes després torno a trobar-me a una sortida d’una marató, quins nervis i quines ganes de córrer. Comencen a caure quatre xispes de pluja però no m’importa, ara és el meu moment esperat i desitjat i visualitzat tants diez entrenant o no entrenant i observant la cara de tots els del meu voltant podía endevinar que pensaven el mateix que jo i que ni que plogués i fes vent, el momento de la sortida era per cadascú de nosaltres, el nostre moment.
Se sent un tret i tots mirant-nos pensant però si “encara no és l’hora!”, i és clar que no era l’hora: era la sortida dels dos participants amb cadira de rodes que també es diposaven a recórrer els 42195 metres. Tots vam aplaudir i....pum, ara si, el temps ja començava a córrer i nosaltres també. Com a moltes curses els primers 400 metres fent “esses” entre la gent fins que vaig trobar-me còmode tant de ritme i espai per córrer. Estava disfrutant i les cames m’anaven soles, pim-pam, pim-pam….primera volta de 5395 metres passant per dins de l’estadi d’Anoeta i començant la primera de les dues voltes grans de 18400 metres. El primer 5000 em va sortir en 19’56”, perfecte, aquest era el ritme que volia, a 4 al km tota la marató. La tàctica conservadora que vaig escollir encara crec i ser que va ser l’adequada i si no es va assolir l’objectiu de baixar de 2h50 va ser per un altre paràmetre que més endavant explicitaré.
La gent animava molt i sobretot al centre de la ciutat quan passàvem a prop de la catedral direcció a la Zurriola i també quan anàvem direcció a la zona universitària passant al costat de la Concha. Al recorregut hi havia molts llaços que permetien als aficionats veure pasar els atletes 4 o 5 cops, fet que va facilitar la cridòria a molts punts del recorregut que em van posar la pell de gallina. Jo anava amb la samarreta del Sabadell i molts catalans, alguns atletes i d’altres aficionats, quan estaven aprop meu m’animaven o intercanviàvem impressions de la carrera. Vull mencionar especialment una noia amb una gorra blanca que totes les vegades que vaig passar al davant seu m’animava cada vegada més fort cridant “el de Sabadell el de Sabadell, que ja queda menys!!”. Gràcies altre cop, noia de la gorra blanca!
Continuaven passant els kilòmetres i del 8’5 al 10’5 vam passar per la zona del Boulevard i el Kursaal, paral.lels a la cara nord de Donostia i a la platja de la Zurriola. Era un “anada i tornada”i el vent es va notar primer apretant les vents i després deixant-me anar. Estava disfrutant molt. A cada avituallament que donaven aquarius agafava un got i intentava de fer-ne alguns glops. Molts cops es quedaven en intents ja que me’l tirava per sobre la cara i alguns cops dins dels ulls. Quan em passava, després d’eixugar-me la cara, un petit somriure se’m marcava en els llavis pensant en l’escena, vista des de fora. Encara somric.
El km 10 el vaig passar en 39’43”, correctíssim. Després de passar el km 10 una veu cridà “Vinga Andreu!!!” Era el David Penas, un corredor/triatleta de Sabadell que pujava el passeig de la Zurriola amb un autocar de ben bé 70 persones que seguien la llebre per baixar de 3h30’.Després de passar el km 11 vaig passar la que finalment va ser la tercera dona. Era un sector d’un lleuger vent de cara i al passar-la vaig observar que estava patint i li vaig fer la señal de que es posés al meu darrera per parar-li una mica el vent ( en argot ciclista:xupar-roda, que en aquest cas seria xupar-bambes). No ser si no em va entendre o no va poder-se ficar a rebuf ja que als 20” ja no hi era. Continuava patint 10,11,12,13…cada segon més metres endarrera. Jo endavant doncs. Aproximadament al km 11’5 vaig atrepar un triatleta de Granollers ( en Jordi) i vam estar corrent forces quilòmetres junts i passant gent.
Fins al 12 vam córrer acompanyats de la Concha observant les onades que trencaven les roques i un petit vent en contra va fer que el parcial del tercer 5000 fos més alt que els altres dos: 20’13”. Tot i així el km 15 el vaig passar en 59’56”, el temps previst. Al km 14 em vaig mejar mitja barreta d’Isostar i al km 17 l’altra mitja i només em quedava un gel, que segons els càlculs del què m’havien de donar als altres avituallaments, ja en tindria prou. Greu error!!! Al km 15’8 es feia la volta completa a una rotonda i desfeiem el camí fins tornar altre cop la Concha.
Al km 18 un grup força nombrós d’atletes ens va absorvir a mi i a 3 atletes més que anaven darrera meu, tots xupant roda meva ja que jo em vaig posar al davant i com que era una avinguda i jo anava a la meva ( fins llavors cursa en solitari) no tenia cap problema en què anessin al meu rebuf. Un cop absorvits vaig sentir una veu que dèia: “Sabadell!” Dos atletes de Girona encapçalaven l’àutocar d’unes 15 unitats. Vam intercanviar algunes paraules i entre elles, com quasi sempre, el ritme previst que volien i el que portaven. Ells exactement no sabien el ritme que portaven i jo els hi vaig informar. Entre un d’ells (el Josep Maria, després de la marató me’l vaig tornar a trobar i vam estar conversant de reptes futurs) i jo vam està tirant del paquet.
Al km 19 l’única de les pujades que ens feien encarar altre cop el passeig de la Concha, deixant-la aquest cop a l’esquerra i després una lleugera, però molt lleugera baixada. Abans de la pujada una veu cridà:”Vamos chicos que llega una única subida de unos 50 metros donde tenemos que apretar los dientes! Vamos vamos!” Era un atleta donostiarra, el Joseba, amb qui després també vàrem conservar, i que coneixia molt bé el recorregut.
Abans d’arribar al 19’5 ell mateix es va posar al davant del paquet i ens va dir 4 paraules a mi i al de Girona: “ Vamos hombre, ya voy a tirar yo que estáis todo el rato tirando vosotros dos y nadie os está pasando el relevo!”. I així vaig fer durant bastants kms tot i que jo no vaig deixar de donar la cara al grup. Els que heu corregut algun cop al meu costat ja sabeu que a mi m’agrada donar la cara sempre, no m’agrada amagar-me per reservar forces, no va amb el meu carácter. Quan el Joseba va dir la cridar la frase anterior vaig interioritzar un pensament/sensació de “Bueno, no estamos tan mal los catalanes de agarraos pues, no? Dos catalanes tirando de un paquete de 15 personas y sin pedir nada a cambio!!!” Aquesta sensació em va agradar. La marató és una lluita de tu mateix contra la distància però també es tracta de ser solidari en diverses situacions i, amb tanta gent de diferentes regions, el fet de córrer amb llibertat demostra com ets. El córrer em fa lliure i també em fa sortir les millors coses del meu carácter. Em sento lliure i únicament la condició física fa que no puguis anar a més. No hi ha normes. Llibertat total.
El km 20 el vam passar el 1h20’00”. Clavat a 4 al km!! Sense pensar-ho vaig cridar al grup: “ a 4 chicos a 4, vamos a 4, vamos vamos que nos vamos!!”Uns 200 metres més enllà, entre tots els vascos animant vaig tornar a divisar la noia de la gorra blanca que em cridà “Sabadell Sabadell!!!” Vaig somriure i li vaig aixecar el polze, anava O.K. Al 20 vam deixar la Concha a l’esquerra i vam començar a “callejear” amunt amunt ( tot pla, però) en direcció a Anoeta on tornàvem a començar a fer la segona volta gran. Abans d’arribar a la mitja marató el grup es va començar a disoldre: uns apretaven més i altres anaven caient endarrera fent la goma molts metres. Jo anava a ritme, tota l’estona a 4 al km, amb cap pensament d’apretar per atrapar els de davant. Jo, com sempre, a la meva bola.
La mitja marató la vaig passar en 1h24’24” del meu rellotge, els que hi enteneu sabeu que això és clavar exactement el segon anant a 4. Un gran somriure se’m dibuixar a la cara. Molt content! Al 22, i abans d’arribar a Anoeta vaig veure el meu pare que em va fer algunes fotos al móbil i jo li vaig fer una senyal de que anava bé. Tornava a haver-hi molta gent al voltant d’Anoeta i tothom animant.
Vaig passar per Anoeta a la posició 200 i poc més i amb molt bones sensacions. Uns 400 metres sortint d’Anoeta i començant a córrer el 24 vaig sentir una veu que començava a cridar: “ A 4 Andreu a 4 Andreu!” Jo em vaig sorprendre gratament! Això d’anar a 4 només ho vaig comentar a la web de Corredors.cat i vaig cridar: “Però qui ets?!!” “El Zésar” em va dir ell! Ostres, vaig pensar, i què hi fot aquí el Zésar!! “Gràcies Zésar!” Li vaig llençar. Gràcies Zésar per aquestes 6 paraules, em van donar més ales ja que fins llavors, i no ser si vas veure el temps que passava al teu costat, estava clavant els kms a 4 a 4 a 4 a 4 a 4.... Mil gràcies!!
Pujant en direcció al Boulevard havíem de passar pel punt quilomètric 25 i segons el que em van dir a l’organització hi hauria panses. Jo havia previst d’agafar-ne un grapat amb la mà i anar-ne menjant i així aguantar fins al 30 on em donarien un Power-Gel. No hi eren les panses!! Potser no les vaig veure o potser “encara” no les havien tret de les caixes. El cas és que em vaig quedar amb un pam de nas i sense combustible per posar a la màquina. Doncs havia de menjar-me el gel, no tenia altre opció. Més de 30’ sense menjar res no podia permetre, seria una bomba futura per l’estómac i un aliat per la pàjara! Me’l vaig menjar al km 25’4 i després se’m va acostar un voluntari de l’organització qui em va oferir aigua per netejar la boca ja que el gel et deixa la boca empastifada. El km 25 el vaig passar en 1h39’49”. Correcte i una mica per sota del temps previst però normal pel fet de que vam passar per Anota on hi havia molta gent animant, i això, anant bé, et dóna un “punx” extra que no se sap d’on surt, és un misteri.
Pujant pujant direcció a la Zurriola novament em trobo amb la noia de la gorra blanca animant-me. “Quina marató que està fent i estant fent tots animant-nos, mil gràcies!”. En aquell punt de la multitud també vaig sentir alguns catalans que cridaren “Sabadell Sabadell!”. “No si finalment he esta promocionant la ciutat per terres vasques avui i fa 3 setmanes a la Behobia-San Sebastià!” Al arribar al km 27 començàvem l’anada i tornada pel passeig de la Zurriola. Allà un home amb bici se’m va posar al costat animant-me i donant-me indicacions de que apretés fins a la rotonda ja que després, a la tornada tindria el vent de cara. “Aprieta un poco e intenta de recuperar estos 6 metros que te llevan esos dos de alante y te pones detrás para ahorrar fuerzas!” L’intent es va fer i finalment es va aconseguir però anaven més lents i els vaig passar. A la tornada del passeig no em vaig poder deixar anar ja que també notava el vent de cara i altre cop el ciclista al meu costat animant-me. Li vaig caure bé segurament. Puc dir que anava sol i que tenia un home davant a 5 metres que al cap d’uns mestres vaig atrapar però al darrera no hi havia ningú. Ja no es formaven masses grups i la gent anava despertigada: començàvem a patir el què és una marató i ja cadascú llluitava contra la distància i ell mateix. Començava l’hora de la veritat per a molts de nosaltres.
Abans del km 30 hi havia l’avituallament on m’havien de donar els power-gels. Els anhelava i necessitava com l’aigua ja que sinó no podria aguantar el ritme fins llavors. El vaig passar i, tot haver-hi molts voluntaris, cap d’ells tenia un power-gel a la mà. Em vaig quedar sense. “Merda, merda merda!!!” Com pot ser! Els power-gels els vaig veire a una caixa darrera dels voluntaris i a sobre de les taules. Però jo no podia arribar-hi sense parar i allargar la mà i això, anant com anava, a 4 al km i amb un munt de quilòmetres a les cames qualsevol mal gest em podria deixar K.O. i igualment em trancaria el ritme. El fet de no parar no va ser per no perdre 10 segons, ja que són una tonteria i que al final pots recuperar/perdre en un no res. No vaig parar perquè tampoc vaig processar prou ràpid, degut a l’esforç, els moviments que havia de fer fins abastar l’objectiu. Error meu però també una mica indignat amb els voluntaris ja que es van empanar al meu pas per l’avituallament i cap d’ells tenia preparat un o dos gels per mi. Al cap de 100 metres vaig processar tot el què havia passat i vaig arribar a la conclusió que va ser en part error meu i també d’ells, fifty-fifty tot i que si pagues una inscripció és per tenir les ajudes necessàries en qualsevol moment....però en fi, la situació havia passat i ja no hi havia marxa endarrera: havia de pensar com podia resoldre a falta d’aiment/combutible fins al final. Entre una cosa i l’altra vaig passar pel km 30 en 2h00’01” del meu rellotge, encara anava bé. Remarco l’encara ja que un km més enllà ja no va poder ser.
El km 31 ja el començo a passar uns 4/5 segona per sobre de 4 al km però encara anava bé . De cop i volta, entre la gent que animava i que estaven passejant, corrent i patinant per la Concha, aquell home!! Dret, clavant-me altre cop la mirada. Portava una capal.lina negre i aquest cop vaig poder veure que calçava unes Asics de runner. De sobte es va posar a córrer com un llamp cap a mi. La gent no semblava sorpresa. Era com si fos l’única persona que el pogués veure. Jo vaig intentar d’augmentar el ritme ja que em va fer por la manera brutal com es dirigia a mi, com si fos un toro desenfrenat! D’un salt se’m va pujar a l’esquena i jo flipant: “Però què fot aquest tio, i ningú fa res i jo patint i corrent una marató i un sonat se’m puja a la “gepa” i tot el seu pes sobre meu! Si jo quasi no puc ni amb el meu!!”. Girava el cap i tenia la seva cara i ulls clavats davant meu a 4 o 5 cms i somrient, un somriure diabòlic. Em vaig espantar per les sensacions però no vaig parar tot i notar 60 kgs més sobre meu. El 32 ja el vaig passar per sobre del temps objectiu i, tot i fer el mateix esforç que als quilòmetres anteriors, els segona anaven passant mot ràpidament.
El 35 ja els vaig passar 1’56”(2h21’56”) per sobre del temps objectiu. I ell, l’home diabòlic de la capal.lina negre, encara estava sobre meu: hi estava còmode el cabronàs!! No tenia res per menjar i posar a la màquina que ja començava a patir per l’inesperat sobrepès que havia de portar. Intentava de pensar/imaginar que em menjava una barreta energètica per enganyar l’estómac però no hi va haver manera, l’estómac em fèia mal per la buidor. Mig plàtan vaig poder menjar al km 35 però res, allò era com si fos aigua. No podia fer-hi res. Em va passar el de Granollers que també estava tocat i abans del 32 també em va passar un dels de Girona. Anava malament.
Com que vèia que aquell home no volia baixar i jo no podia treure-me’l de sobre sense fer un esforç que em fes parar del tot, vaig haver de fer números: més velocitat en una mateixa distància vol dir més consum, per tant, si no puc posar gasolina a la màquina, lògicament haig de baixar la velocitat per poder arribar, simplement poder arribar però també amb un tems digne i sense parar ni un cop. Els càlculs, aquests cop si, no com els alimenticis, em van fer passar d’anar a 4 al km fins al 31 a anar a 4’35 els últims 11’2. Simplement aquella era la situació i no podia fer-hi res.
Al km 39 vaig tornar a veure la noia de la gorra blanca i aquest cop no vaig poder fer-li cap gest. Tothom animava i dèia que ja hi erem però encara quedaven 3 quilòmetres amb un acoplat sobre meu, sense gasolina i....començant a ploure! Ostres, això no!! Havia d’apretar les dents encara més.
Al km 40 vaig veure el meu pare i vaig intentar de fer-li una bona cara però, simplement, no va sortir i això es pot veure a les fotos que em va fer amb el mòbil: cara desencaixada i amb el cos ballant, com si fos un ninot, ja no exhibia la postura recta de l’atleta amb confiança i energies que 1 hora i 18 minuts abans havia passat pel mateix punt.
A l’entrar a l’estadi vaig veure que podia baixar de 2h55 del meu rellotge però ni esprintar vaig poder. Vaig travessar la línia de meta i, al sentir el “pip” del xip vaig mig caure, no totalment, però dos persones van fer el moviement d’agafar-me però els hi vaig dir que no calia.
Tot seguit, calmadament, prenent-se el seu temps, el senyor de la capel.lina (“com pot ser que ningú el vegi collons i ningú m’hagi ajudat al llarg dels 11 kms i mig!!”) va posar els dos peus a terra i em va donar una targeta. Abans de donar-li la volta i llegir-la vaig clavar-li la mirada amb una gran ràbia i, sorprenentment, ell va dibuixar un gran somriure però encara amb desafiament i mostrant que el seu objectiu l’havia complert.
Estava feliç per la putada que m’havia fet, com si fos un nen petit després d’haver posat típex a la cadira de la professora i veure com aquesta, al aixecar-se, tenia el cul dels pantalons blanc i tota la classe rèia gràcies a la seva entremaliadura.
Vaig abaixar el cap per llegir la targeta i simplement posava:”Allo, je suis Monsieur Massó, merci pour la voyage!” El “señor del Mazo”, n’havia sentit a parlar però mai se m’havia presentat, i menys d’aquesta manera. Vaig alçar la vista per però ja no hi era. Havia complert l’objetciu i va marxar. I jo amb una cara de tonto vaig anar entrant al túnel que em dirigia a l’exterior de l’estadi.
Donaven pomes, plàtans, taronges...però jo no podia menjar res, si ho feia el meu estómac petava! Un got de te si que el vaig agafar, i poc a poc vaig començar a sentir una calor relaxant que em va fer començar a disfrutar del què havia aconseguit.
Finalment van ser 2h55’07” i molt content per baixar de 3h. L’objectiu de fer sub2h50 no es va complir però ser que ho tinc a les cames i ho aconseguiré. Si no ho vaig aconseguir va ser per mea culpa, tant entrenar i després un simple càlcul dels aliments “tot” a la merda. Això és la marató, i cada vegada m’enamora més aquesta distància. Ja veieu que tinc tots els moments ben marcats a la memòria i podia escriure molt més de cada quilòmetre, hectòmetre, decàmetre, metre... però si ho faig ningú s’ho llegiria i aquesta no és la meva finalitat: vull compartir la meva experiència amb vosaltres, simplement perquè cada marató la trobo especial ( amb aquesta només n’he fet 4, 3 d’asfalt: MilleniumMadrid01( tenia 19 anys i simplement la vaig fer, sense cap preparació), Amsterdam08 i Donostia09 i una de muntanya, Collserola09) .
Aquesta ha estat la meva crònica de la marató de Donostia, gran experiència tot i no aconseguir l’objectiu, ja que el 2h ja el tinc, i això ja és un esforç. L’any que ve a Berlín serà la tercera vegada que provaré de fer una marató a 4 ( l’any passat fins el 28 anava a 4 però una lesió al piramidal va fer que abaixés el ritme considerablement acabant en 3h05’) , i la tercera serà la vençuda!! A, i portaré una motxilla de barretes energètiques i així no tornaré a veure l’home de la capal.lina negre.
