Objectius 2010

HALF IRONMAN BALAGUER



jueves, 31 de diciembre de 2009

Doblet per acabar l'any

Després dels entrenaments d'aquests dies ( 120 kms d bici i 3500 metres de natació) i amb les cames cansades, avui dia 31 de desembre han caigut 2 San Silvestres de 10 kms com a entrenaments de qualitat, curiosament les dues amb el mateix temps final (40'40") però amb sensacions i vivències diferents al llarg de la cursa.

Entremig 1500 metres de natació per intentar d'acabar amb sensacions d'aigua aquest any, ja que el pròxim ho necessitaré.

La primera a Canovelles. No m'he sentit en cap moment dins de la cursa. Corria per córrer. Aquests dies tinc el cap no ser on. Em costa patir però ara no és pas aquest l'objectiu, sinó acumular. Moltes pujades i baixades trenca-cames. Bon entrenament sense apretar pensant en la San Silvestre de la tarda.

La de la tarda la de BCN amb només 5 horetes de descans de córrer. No estava apuntat i m'hi he "colat" d'estranquis amb uns companys del C.N.Prat. Aprofitant que estava davant i sense ganes per córrer a tope els 10 kms per les males sensacions de cames cargades m'he decidit de fer un 5000 de qualitat saben que en aquest punt hi havia un crono per després parar i continuar més tranquil. No he posat el rellotge en ON i no tenia referències, simplement córrer per córrer,sensacions. "Patxanquero" total. Al 5000, dit i fet, he mirat el temps, 18:31, 10" més ràpid que a Lloret i he parat a caminar i quan he vist que venien els de +-4 al km he continuat. Sense ganes he anat fent observant a dreta i esquerra qui em passava. Al km +-7 m'he trobat una coneguda dels corredors.cat, la Teresa, que volia fer marca com a test per la marató de BCN i m'he posat com a objectiu fer-li de llebre fins al final. Ella ha fet marca: 40'40" i jo he fet un bon entreno i molt content per l'última bona acció de l'any, a més corrent, què més vull!!

I ara a descansar i menjar una vegada més, que no falti!! I de cara al 2010 fer els deures per executar de la millor manera possible l'objectiu que tothom qui em segueix sap.

Bon any 2010 a tots i no feu molt mal aquesta nit.

Salut i quilòmetres.

Andreu

domingo, 27 de diciembre de 2009

Una altra motivació: la Sansi!

Doncs ja tenim feta la primera San Silvestre d'aquest final d'any. La Sansi de Lloret amb un "nivelón": 7 Olímpics, uns quants guanyadors de campionats d'Espanya, atletes populars consegrats de catalunya, una expedició de Latvia de júniors i sub23 que, només veient els temps a les classificacions finals ( entre 15' i 16'), han donat molta guerra... IMPRESSIONANT!

Per part meva, després de córrer ahir al Ripoll avui volia sortir per sensacions. Com que la cursa només era de 5000 metres he fet un bon rodatge abans (32' trotant per un parc aprop de la sortida amb altres atletes) i cap a la sortida. Un test per veure com estic abans de començar a entrenar. No estic acostumat a distàncies tant curtes i he acabat amb la sensació de que durant tot el recorregut he estat esprintant, una bogeria!!

Finalment han sortir 18'41", a 3'44" el km. Ni fu ni fa. Encara, demà començo jejeje, estic de vacances i ara com ara no puc demanar més al cos i a més a més enmig d'aquestes dates tant difícils i suculents...mmmm....

El dia 31 faré doblet de Sant Silvestres: el matí aniré amb la bicicleta de carretera ( estic esperant resposta dels de l'organització perquè me la guardin mentre corri) a Canovelles a fer-ne una de 10 kms i a la tarda la Isocrònica del Riu Ripoll. Demà m'hi apunto.

Salut i quilòmetres,

Andreu

sábado, 26 de diciembre de 2009

El running dels extres!

El primer/s extra/extres són els alimentaris típics d'aquests dies: turrons, galets, xocolata, llagostins, solomillos, pastes... tot boníssim però després es nota en forma de motxila que amb uns dies s'ha omplert i no pots buidar amb un simple entrenament. Encara de vacances i a més a més amb un increment en el chasís que es nota mooooooooolt!!! Jejeje... ja arribaran millors dies amb millors sensacions...això de córrer fora de temporada és el que té, i més si és aquests dies de "comilonas"... :P

El segon extra és el de córrer pel Riu Ripoll, on he fet centenars de quilòmetres entrenant o simplement per disfrutar d'un bon dia, i abans, durant i després saludar els companys i desitjar-los bones festes, és una bona excusa per córrer un dia com aquest.


Un tercer extra han estat els quilòmetres fets. Aprofitant que era a les pistes de Sabadell he sortit abans des de casa arribant-hi pel mateix Riu Ripoll analitzant el fang del recorregut. Després de la cursa mitja volta i cap a casa . En total una mica més d'una hora i mitja...se'n pot dir el primer dia d'entrenament "sèrio" d'acumulació de kms de la temporada 2010? No! Simplement ha estat un dia per disfrutar del córrer i de la gent!



I el quart i últim extra és la motivació/ganes que he agafat per començar a entrenar. Després d'uns dies d'inactivitat i veure i parlar amb gent del "mundillo" m'he activat i ara, tot i que noto el cansament, les ganes hi són per començar a preparar el 2010, que serà dur.


I demà més motivació a Lloret. La Sansi i els seus 5000 metres m'esperen per gaudir de l'ambient, motivar-me encara més i del super lot que donaran....demà ja us en faré 5 cèntims, que m'han dit que serà increïble!!


Bones festes a tots!!!

domingo, 20 de diciembre de 2009

Motivació!!!!!

Els grans reptes necessiten d'una motivació extra i d'una voluntat constant. Les persones que els afronten tenen aquestes aptituds però sempre hi ha baixons i per una cosa o per l'altra comencem a afluixar en el camí cap a l'objectiu. Quan ens passa comencem a posar excuses com el fred, la recuperació, les hores de son per desansar bé....quan us passi intenteu de remenar per internet i trobareu milers de videos per remotivar-nos.

Aquí us deixo el que m'ha impressionat més: el protagonista és el guanyador d'un programa televisiu tipus Gran Hermano on el guanyador final és el que perd més kilos. Doncs aquest personatge es disposa a participar i acabar l'Ironman de Hawai, simplement mireu el video....

http://www.youtube.com/watch?v=j0QXV7kTXkw&feature=player_embedded


viernes, 18 de diciembre de 2009

IRONMAN BCN 2010

Inscrit!

Nota Important: l'inscripció pica moltíssim i això encara em motiva més per donar-ho tot aquests 9 mesos!

Finalment podré realitzar el meu somni esportiu i tatuar-me el símbol d'Ironman. A on? Això encara no ho ser, però tinc temps per pensar-ho!!

Aquesta setmana de descans imposat m'està costant bastant però això m'anirà bé de cara al 2010.



Per cert, l'Ironman és el 3 d'Octubre! O sigui que si voleu animar-me el dia D teniu temps per organitzar-vos!




El dia 1 començo!!! Llàstima que no és demà... jur...

Andreu

lunes, 14 de diciembre de 2009

Mitja marató de Vilanova + DESCANS

Diumenge vaig anar a Vilanova a veure com estava el meu cos després dels entrenaments del dissabte ( 80 kms amb bici el matí i 1500 metres de natació a la tarda) i analitzar la situació.

Vaig sortir per sensacions però des del començament em vaig notar raro i el cos adormit i intentant de voler-me dir algu però no ho sabia interpretar. Vaig estar tota l'estona rodant a 4 al km fins que a partir del 13 vaig veure que el cos em dèia prou, ja n'hi ha prou. DESCANS. És el què em demanava el cos i em demana. Vaig acabar la mitja en 1h25'14" ( a la mitja de la marató vaig passar 50" més ràpid!!!) però amb males sensacions, cansament muscularment i de tendons i sobretot de buidor i no poder anar més ràpid. No es un mal resultat ja que tot i el tute que portava i les sensacions em va sortir a 4'02" al km però aquest fet no era l'important, el cos m'ha dit prou i li faré cas i fins l'1 de Gener del 2010 no començaré la pròxima temporada per tenir el cos ben descansat de cara a aquesta, que serà dura amb vistes a l'Ironman!

Estic molt motivat però aixo no ho és tot ja que tard o dora al llarg de la temporada m'arribaria el "baixón"...millor prevenir que curar!!

Doncs aquests dies només nedar de tant en tant i potser agafar la bicicleta, res més. A veure si aguanto... :P

viernes, 11 de diciembre de 2009

C.N.Prat Triatló


El meu nou equip de triatló. 8 anys més tard em tornaré a posar un mono de triatló-duatló i a disfrutar. Encara necessito una setmana ben bona per tenir el cos recuperat de la marató però ja tinc a la vista la nova temporada 2010 i amb ganes de començar a nedar,córrer i bicicletejar....que aquesta gent està molt forta!

El mallot és xul.lo: predomina el blau i el taronja ( sel.lecció holandesa ) amb unes línies blanques...sabeu què, us el deixo aqui penjat.

I ara em toca començar a ficar-m'hi que la temporada serà llarga amb el desitjat Ironman com a everest d'aquesta. I l'escollit serà el de Barcelona el primer cap de setmana d'Octubre, però abans hi haurà altres reptes.




jueves, 10 de diciembre de 2009

Gladiador ????

Continuu sumant i sumant tant amb la bici, el córrer i la natació. Encara noto el cansament de la marató però,poc a poc, la reactivació del cos serà un fet. Entreno sense saber cap a on enfocar-ho però demà m'acabaré de decidir: aniré a entrenar(natació) i parlar amb els gladiadors del C.N.Prat i depen de com ho vegi em llenço a la piscina...i al córrer i a la bici i fer triatlons de llarga distància el 2010!



Ja us diré dissabte com ha anat la trobada!

martes, 8 de diciembre de 2009

Redefinint el 2010...

....doncs si, intentant de quadrar el calendari 2010 i cada 2x3 faig canvis. Hi ha masses reptes que vull fer i tots m'atrauen molt i estic amb la motivació pels núvols després de Donostia, però haig de saber prioritzar. La tardor la tinc tota definida amb la Marató de Berlín i la Behobia-SS com a puntals, però fins el juny, quan començaré els entrenaments per Berlín, no ser ben bé quina serà la prioritat.

De moment estic tornant als entrenaments tranquil.lament amb intensitats baixes per acabar de recuperar el cos.

Matí: 49’5 kms bici; 1h50’
Tarda: 1500 metres natació introduint 3 sèries de 200 metres amb pales amb 3’20 de mitjana + peses cames(gimnàs) + 20 elíptica(assimilació)

I avui més però sempre escoltant el cos, que si em demana descans o baixar l'intensitat, ho faré, que el cos és molt savi!

Salut i quilòmetres,

Andreu


PD: a la primavera pot caure la X-TREM Costa Brava: http://www.costabravaxtremrunning.com/ca/index.php


sábado, 5 de diciembre de 2009

La marató d'Amsterdam del 2008...


...ja fa quasi 14 mesos del meu quasi debut a la distància ( dic quasi debut ja que l'Octubre del 2001, sens preparació ni res, em vaig llençar a l'aventura de recórrer els 42195 metres a la Millenium Marathon de Madrid i despedida/homenatge de l'Abel Antón i Martín FIZ) i aprofitant el nou bloq us deixo la crònica que en vaig escriure.


"HORES PRE-MARATHON:
Com he dit anteriorment les dos últimes setmanes les he passat descansant, un descans progressiu de menys a més que m’havia de permetre d’assimilar els entrenaments que havia fet aquests últims 3 mesos; esportivament parlant ens referim al periode de sobre-compensació.
Divendres al vespre. Després del viatge em noto cansat i amb son, no només pel viatge ja que aquestes últimes 3 setmanes han estat molt denses, sobretot professionalment parlant.


MARATHON:
"El dijous abans de la marató ja no vaig entrenar ja que el dimecres vaig> tornar a sentir les molèsties que havia sentit les últimes 2 setmanes: se m'inflamava el piramidal esquerra ( el múscul del cul perquè s'entengui) i això oprimia el tendó que hi ha entre aquest i l'isquiotibial i quan feia rodatges llargs em molestava. A a més aquest dimecres vaig sentir unes petites i noves molèsties al tibial dret, on el fisio ja em va veure que tenia bastant carregat. Per això vaig pensar que millor descansar, estirar bé, posar-me gel, fer dutxes d'aigua freda-calenta a la zona afectada i prendre'm Nebuprofenos després dels àpats per baixar l'inflamació.


El divendres a la tarda ja no sentia molèsties quan caminava ni res. QUan vaig anar a fer els 25' de córrer el dissabte a la tarda ja no vaig notar res i tenia unes ganes de córrer enormes. Alimentació: des del dijous vaig menjar pasta i pasta i més pasta i amanides de pasta (no menjava cada hora, vull dir en els àpats), vaig beure molta aigua ( com sempre amb mi) però a més vaig veure molts tes i alguna beguda isotònica ( el dissabte vaig comprar-me la beguda que donaven a la marató per provar-la abans). Després de tanta pasta el dissabte em sentia inflat i amb tanta energia i recargat que em pensava que l'endemà no podria córrer per les sensacions de "pesadez".( després vaig veure que aquesta sensació abans de començar a escalfar ja havia desaparegut i fins la "punxada" anava ben ple de "gasolina").

La nit anterior vaig dormir molt bé tot i que pensava que em constaria pel fet de saber que l'endemà tenia la marató però no, vaig dormir plàcidament. Una cosa curiosa és que vaig està tot el dia super tranquil; descansant i quan pensava en la marató no pensava estressat: la feina ja estava feta i només em calia descansar! El dia de la cursa em vaig llevar 2 hores i mitja abans i el primer que vaig fer va ser esmorzar el meu vol de cereals amb talls de poma que m'havia portat expressament d'Espanya ja que no volia experimentar res nou. 20' abans de començar em vaig fotre mig power gel i punt. Durant la cursa vaig portar un altre power-gel que em vaig menjar als 70' (km 17'5). I al km 25 ( 100' ) hi havia un grup de suporters que s'ho van currar molt ja que van anar fins a aquell punt expressament per donar-me una barreta en forma de pa de pessic i un altre power gel pels últims kms.

Des d'aquí dóno les gràcies a aquest trio de suporters: el meu pare, que amb un barret taronja escenificava visiblement el punt del circuit on m'havia d'adreçar a buscar l'avituallament personal; i l'amic de sempre del meu pare, el Fred, i la seva dona, l'Elisa, que es van "volcar" molt també aquell dia i els anteriors preparant pasta per un servidor. Ja veieu que alimentat estava. Havia llegit articles i em coneixia i no volia agafar cap "pàjara", i és per això que menjava i bevia sense gana ni set, simplement per recarregar els dipòsits. La meva falta d'experiència en marató la vaig "suplir" informant-me i escoltant la gent entesa amb el tema i amb experiència en aquestes proves.

La cursa: es pot dir que vaig tenir 2 curses en una. La primera part vaig disfrutar moltíssim, de veritat. És una sensació increible això de córrer a 4 minuts al km ( llenguatge atlètic que utilitzem per parlar de la velocitat que correm). És una velocitat força alta i és increible sentir com van passant els kms i tu vas fent, pim pam, a un pas constant. A continuació us adjunto el link on hi ha els temps de pas de cada km i els resultats final i tot plegat a més d'una gràfica mostrant la constància de la velocitat que vaig seguir fins que vaig "punxar". ( http://evenementen.uitslagen.nl/2008/amsterdammarathon/index-en.html, dorsal número 121, cliqueu el botó "show" del paràmetre "results per category" i aneu a la pàgina 2, que és on surtu jo i "pitxeu" sobre el meu nom).

Anava menjant-me els kms amb moltes ganes i em sentia que estava ple d'energia ( el tema de l'alimentació un 10). El km 5 vam passar pel Voldenpark, un dels parcs més famosos d'Amsterdam que es troba a 5' de la casa on vaig viure amb els meus pares fins que vaig tenir 2 anys i mig, i estava ple de gent, una cosa increible. No només aquell punt estava ple gent sinó que a tot el circuit: els holandesos i altres aficionats ( entre ells bastant grups d'espanyols que anava saludant quan passava davant d'ells) es van volcar amb nosaltres: gràcies a tots!!!

Des del km 12 al km 19 va ser bastant dur ja que corríem per la part dreta del canal Amstel i bufava força vent de cara i d'esquerra a dreta i l'única solució que vaig trobar va ser de cobrir-me al costat d'un altre corredor. Al cap de pocs metres aquest petit duo va anar augmentant fins a ser un grup de 8 o 10 que entre tots ens protegíem de les condicions meteorològiques del moment. Va ser en aquell moment quan vaig parlar amb 2 italians de Bergamo. Ells ja portaven bastantes maratons a les cames i se'ls notava l'experiència. també em vaig adonar que era el més jove d'aquell grup: tots eren quarentons i més. Va haver-hi un moment que em vaig sentir bastant desubicat. :P Quan vaig arribar al km 19 vam girar i després el vent de cara es va tornar a favor. Es notava poc però una ajuda era una> ajuda ben rebuda. Vaig passar la mitja marató amb un temps de 1h24'19''. Estava content per la constància i regulació que vaig tenir fins llavors i, sentint-me amb energia i sense cap molèstia muscular i menjant bé vaig pensar de seguir amb el mateix ritme: havia entrenat dur i havia seguit els entrenaments a "raja tabla" i podia mantenir el ritme....fins el km 28 ( als temps que hi ha al link podeu veure que el parcial del km 25-30 ja comença a ser una mica dolent i el següent molt dolent...).

A partir d'aquest fatídic km (el 28) vaig començar a sentir les mateixes molèsties de les últimes 2 setmanes, però més exentuades i a més el tibial esquerra ( la petita molèstia que vaig sentir el dimecres després de fer lúltim entrenament) ja començava a estar carregat. Això em va enfonsar una mica ja que tot m'havia anat molt bé fins llavors, però és clar, estem parlant d'una marató, on pot passar de tot i qualsevol factor és important i pot "desmuntar" tots els pronòstics. Per això fa tan de respecte la marató. Quan vaig sentir aquestes molèsties vaig parar uns segons a estirar les cames i sobretot la zona afectada i vaig seguir, amb un ritme bastant inferior però vaig anar tirant fins que passat el km 30 vaig parar i caminar uns metres: ja no podia més. A uns 100 metres hi havia una ambulància d'on en va sortir un home que em va preguntar que què tal i llavors se'm va emportar a l'ambulància. A mi ja se'm passava pel cap d'abandonar, fins el punt que vaig parar el cronòmetre de la cursa. Vaig entrar a l'ambulància. em van donar aigua i em vaig asseure i relaxar. Al cap d'uns minuts l'home va venir acompanyat i em van dir que si volia continuar, però que si continuava no em podrien donar res pel mal ja que seria antideportiu (dòping....!!!).


No m'ho vaig pensar massa, em vaig aixecar i l'home em va ajudar a anar altre cop fins al circuit i vaig continuar. Pel cap em passaven moltes coses: em quedaven 12 kms, les molèsties anaven a més, pensava en l'oportunitat perduda de fer una bona marca, em vaig començar a sentir cansat...al km 32 vaig tornar a parar a caminar 20 metres però després vaig tornar-hi però aquest cop fins al final. Els últims 10 kms els vaig fer amb 46'. Cada vegada anava més el mal però el fet d'anar arribant em motivava. Finalment vaig creuar la meta, exhaust però content per haver fet front psicològicament al què em deia el cos: adolorit, cansat, amb molèsties... 3 hores 5 minuts i 23 segons. No és un mal temps però tampoc està massa bé pel què havia entrenat i dedicat. Però estem parlant de la distància de la marató, paraules majors. Aquests dies he anat coix però ara descansant i dopat amb nebuprofens i dutxes localitzades d'aigua freda i aigua calenta em recuperaré. Unes 2 setmanes de descans de córrer i després a començar a rodar.

Puc treure bastantes conclusions d'aquesta experiència. He disfrutat moltíssim entrenant i he après molt dels cicles dels entrenaments i també a escoltar el meu cos en determinades situacions. He après d'alimentació i també he entès moltes coses que abans fèia metòdicament i no em preguntava el perquè ho feia o no ho feia i n'he vist els resultats. Abans ja tenia un gran respecte per aquesta distància però ara aquest respecte ha augmentat. No és por, sinó respecte. Tot i així espero que amb el temps la pugui domesticar. Potser sóc una mica agosarat però aquesta distància m'ha causat un gran efecte: és mítica, grans atletes l'han corregut, és constant, tot psicològic...és una distància que l'has de guanyar psicològicament, has d'estar preparat físicament i molt però tot és de cap, i això és un repte molt gran. És una distància tan gran que fa que hi hagi molts factors que et determinin, i molts d'aquests no els pots controlar. És tot molt metòdic. En fi, no m'enrotllo més, però ja veieu que he acabat encantat d'aquesta aventura que va començar fa 3 mesos i va acabar creuant la meta de l'estadi olímpic d'Amsterdam."

Mini-crònica de la Behobia-San Sebastiá:14.500 gladiadors lluitant contra els quilòmetres de la carreteres vasques i els elements de la naturalesa.

“Quina experiència debutar a la Behobia amb les condicions que vam tenir!! Increïble el dilubi que ens va caure. Haig de dir, però, que un hora abans de la sortida, quan estava al cotxe ben calent amb la calefacció posada no tenia ganes de sortit per començar a calentar i començar a pensar en el què ens esperava al llarg de 20 kms. Només pensava que avui si que necessitava que les meves cames volessin si no volia patir més del compte:"estem ben bé bojos!!". També patia pel piramidal que em va fer entrenar sobre l’elíptica les últimes 2 setmanes sense córrer cap quilòmetre sobre l’asfalt. Només havia trotat 25’ el dia anterior a Pamplona juntament amb el meu amic Ion per descarregar cames i notar noves sensacions de runner. Aquesta incertesa em va desaparèixer quan vam començar la carrera i al llarg d’aquesta ja que no vaig notar res, tot i així a les pujades intentava de no forçar la màquina per no carregar-lo massa. Aquest i el resultat final van ser les coses positives de cara a la marató del 29 N.


Veient les condicions de la carrera al començament no vaig pensar-la de fer com a test de cara a la marató de Donostia ja que del resultat final no en podria extreure masses conclusions de l’estat de forma que em trobava ja que altres factors externs modificaven i esbiaixaven la conclusió final. Una cosa era no prendre-ma-la com a test i una altra era no exprimir-ma al màxim, cosa que faria segur ni que se’m posessin davant meu els kilòmetres de la carrera amb els seus tobogans (moderant-me a les baixades pensant en el piramidal) vent, pluja, calamarsa... Això va ser gràccies al “subidón” que vaig tenir al veure’m a la “pomada” entre la gent cridant i animant com bojos sota la pluja, calamarsa i vent que els hi feien volar els paraigúes, un deu per aquests vascos! Semblàvem gladiadors agafant les armes corrent amunt amunt les pujades que ens trobàvem al camí quan els elements ens impedien de fer-ho.

Sensacions i moments de la carrera: Increïble! La calamarsa forta em va enganxar a la primera pujada (km 2 ) i a l’última (km 16-17) la ja mítica pujada del Miracruz; va ploure intermitentment al llarg de tot el recorregut i quan no ho feia el vent ens picava a esquerra, dreta, davant i darrera . El moment més dur va ser al girar al Boulevard de Donosti, començant l’últim quilòmetre i deixant la platja de la Zurriola a la dreta. Només girar un vent increïble em va parar en sec durant un segon que em va ser etern. Després una riuada de gent a l’esquerra i a la dreta del recorregut només deixaven 1 metre i mig per passar i gràcies a ells el vent que venia del mar obert no ens picava al cos. Passant pel pont les onades picaven amb força i esquitxaven a tothom qui es pose´s savant seu. Al km 10 vaig passar l’Abel Antón que anava bastant tocat i uns metres més enllà vaig passar el Joseba Beloki.Quan la gent els veia no paraven de cridar i animar-los.



Teníem els dorsals personalitzats i alguns dels aficionats van cridar el meu nom, entre ells vaig veure com un nen de 5 anys va intentar i aconseguir llegir el meu nom:”venga A-N-D-R-E-U, ánimos!”. Jo vaig somriure i li vaig picar la mà que tenia estesa esperant que algu de nosaltres li piqués. L’arc de meta no el van posar ja que el vent se l’emportava, i com que jo no sabia concretament on era la meta no vaig poder esprintar o fer un progressiu fins que vaig veure, a uns 50 metres, l’estora del chip que em mostrava el final de l’aventura. A la recta de meta vaig estar 4 o 5 metres davant de l’Ana Casares, que va finalitzar tercera y 1 un any abans va guanyar-la ( a Donostia va quedar tercera a la marató fent 13’ menys que jo, es nota l’experiència!!!) Vaig intentar, sense èxit que se’m posés a rebuf però no va poder i mentrestant la gent cridava: “Aupa neska, aupa neska!”


Numèricament parlant finalment el meu relllotge va aturar-se en 1h16'30". Els 10 primers kms en 38'03" i els segons en 38'27". Content! És a 3'49,5" al km y veient el recorregut i el temps meteorològic, l’acolloniment i la incertesa del principi, molt content. Queden 3 setmanes per Donosti i ara queda perfilar la condició física i baixar els volums de kilometratge per poder assimilar els deures fets fins ara. El treball gran ja està fet!

viernes, 4 de diciembre de 2009

Un objectiu: Baixar de 2h50 a la Marató de Donostia

Després de 3 mesos d'aventures i desventures somiant un objectiu, ja em trobo entre tots els atletes esperant el tret de la sortida. Entre ells vaig poder veure l’Abraham Olano, ex-ciclista profesisonal que és runner per afició i 3 setmanes abans també va prendre part a la Behobia-SS.


M’estava concentrant pel moment esperat i vaig veure un home que em mirava fixament als ulls amb cara de mala llet com si em desafiés. Vaig mirar endarrera per si es fixava en alguna altra persona però no, realment era jo el seu objectiu. Vaig intentar de passar d’ell però continuava estant allà observant-me de mala manera i clavant-me la mirada. Jo li vaig fer un gest volent-li dir que què passa però ell ni s’hi va emmutar. Realment una situación tensa però vaig passar d’ell i em vaig concentrar a gaudir del moment.



Un any i 6 setmanes després torno a trobar-me a una sortida d’una marató, quins nervis i quines ganes de córrer. Comencen a caure quatre xispes de pluja però no m’importa, ara és el meu moment esperat i desitjat i visualitzat tants diez entrenant o no entrenant i observant la cara de tots els del meu voltant podía endevinar que pensaven el mateix que jo i que ni que plogués i fes vent, el momento de la sortida era per cadascú de nosaltres, el nostre moment.



Se sent un tret i tots mirant-nos pensant però si “encara no és l’hora!”, i és clar que no era l’hora: era la sortida dels dos participants amb cadira de rodes que també es diposaven a recórrer els 42195 metres. Tots vam aplaudir i....pum, ara si, el temps ja començava a córrer i nosaltres també. Com a moltes curses els primers 400 metres fent “esses” entre la gent fins que vaig trobar-me còmode tant de ritme i espai per córrer. Estava disfrutant i les cames m’anaven soles, pim-pam, pim-pam….primera volta de 5395 metres passant per dins de l’estadi d’Anoeta i començant la primera de les dues voltes grans de 18400 metres. El primer 5000 em va sortir en 19’56”, perfecte, aquest era el ritme que volia, a 4 al km tota la marató. La tàctica conservadora que vaig escollir encara crec i ser que va ser l’adequada i si no es va assolir l’objectiu de baixar de 2h50 va ser per un altre paràmetre que més endavant explicitaré.



La gent animava molt i sobretot al centre de la ciutat quan passàvem a prop de la catedral direcció a la Zurriola i també quan anàvem direcció a la zona universitària passant al costat de la Concha. Al recorregut hi havia molts llaços que permetien als aficionats veure pasar els atletes 4 o 5 cops, fet que va facilitar la cridòria a molts punts del recorregut que em van posar la pell de gallina. Jo anava amb la samarreta del Sabadell i molts catalans, alguns atletes i d’altres aficionats, quan estaven aprop meu m’animaven o intercanviàvem impressions de la carrera. Vull mencionar especialment una noia amb una gorra blanca que totes les vegades que vaig passar al davant seu m’animava cada vegada més fort cridant “el de Sabadell el de Sabadell, que ja queda menys!!”. Gràcies altre cop, noia de la gorra blanca!



Continuaven passant els kilòmetres i del 8’5 al 10’5 vam passar per la zona del Boulevard i el Kursaal, paral.lels a la cara nord de Donostia i a la platja de la Zurriola. Era un “anada i tornada”i el vent es va notar primer apretant les vents i després deixant-me anar. Estava disfrutant molt. A cada avituallament que donaven aquarius agafava un got i intentava de fer-ne alguns glops. Molts cops es quedaven en intents ja que me’l tirava per sobre la cara i alguns cops dins dels ulls. Quan em passava, després d’eixugar-me la cara, un petit somriure se’m marcava en els llavis pensant en l’escena, vista des de fora. Encara somric.



El km 10 el vaig passar en 39’43”, correctíssim. Després de passar el km 10 una veu cridà “Vinga Andreu!!!” Era el David Penas, un corredor/triatleta de Sabadell que pujava el passeig de la Zurriola amb un autocar de ben bé 70 persones que seguien la llebre per baixar de 3h30’.Després de passar el km 11 vaig passar la que finalment va ser la tercera dona. Era un sector d’un lleuger vent de cara i al passar-la vaig observar que estava patint i li vaig fer la señal de que es posés al meu darrera per parar-li una mica el vent ( en argot ciclista:xupar-roda, que en aquest cas seria xupar-bambes). No ser si no em va entendre o no va poder-se ficar a rebuf ja que als 20” ja no hi era. Continuava patint 10,11,12,13…cada segon més metres endarrera. Jo endavant doncs. Aproximadament al km 11’5 vaig atrepar un triatleta de Granollers ( en Jordi) i vam estar corrent forces quilòmetres junts i passant gent.



Fins al 12 vam córrer acompanyats de la Concha observant les onades que trencaven les roques i un petit vent en contra va fer que el parcial del tercer 5000 fos més alt que els altres dos: 20’13”. Tot i així el km 15 el vaig passar en 59’56”, el temps previst. Al km 14 em vaig mejar mitja barreta d’Isostar i al km 17 l’altra mitja i només em quedava un gel, que segons els càlculs del què m’havien de donar als altres avituallaments, ja en tindria prou. Greu error!!! Al km 15’8 es feia la volta completa a una rotonda i desfeiem el camí fins tornar altre cop la Concha.
Al km 18 un grup força nombrós d’atletes ens va absorvir a mi i a 3 atletes més que anaven darrera meu, tots xupant roda meva ja que jo em vaig posar al davant i com que era una avinguda i jo anava a la meva ( fins llavors cursa en solitari) no tenia cap problema en què anessin al meu rebuf. Un cop absorvits vaig sentir una veu que dèia: “Sabadell!” Dos atletes de Girona encapçalaven l’àutocar d’unes 15 unitats. Vam intercanviar algunes paraules i entre elles, com quasi sempre, el ritme previst que volien i el que portaven. Ells exactement no sabien el ritme que portaven i jo els hi vaig informar. Entre un d’ells (el Josep Maria, després de la marató me’l vaig tornar a trobar i vam estar conversant de reptes futurs) i jo vam està tirant del paquet.



Al km 19 l’única de les pujades que ens feien encarar altre cop el passeig de la Concha, deixant-la aquest cop a l’esquerra i després una lleugera, però molt lleugera baixada. Abans de la pujada una veu cridà:”Vamos chicos que llega una única subida de unos 50 metros donde tenemos que apretar los dientes! Vamos vamos!” Era un atleta donostiarra, el Joseba, amb qui després també vàrem conservar, i que coneixia molt bé el recorregut.
Abans d’arribar al 19’5 ell mateix es va posar al davant del paquet i ens va dir 4 paraules a mi i al de Girona: “ Vamos hombre, ya voy a tirar yo que estáis todo el rato tirando vosotros dos y nadie os está pasando el relevo!”. I així vaig fer durant bastants kms tot i que jo no vaig deixar de donar la cara al grup. Els que heu corregut algun cop al meu costat ja sabeu que a mi m’agrada donar la cara sempre, no m’agrada amagar-me per reservar forces, no va amb el meu carácter. Quan el Joseba va dir la cridar la frase anterior vaig interioritzar un pensament/sensació de “Bueno, no estamos tan mal los catalanes de agarraos pues, no? Dos catalanes tirando de un paquete de 15 personas y sin pedir nada a cambio!!!” Aquesta sensació em va agradar. La marató és una lluita de tu mateix contra la distància però també es tracta de ser solidari en diverses situacions i, amb tanta gent de diferentes regions, el fet de córrer amb llibertat demostra com ets. El córrer em fa lliure i també em fa sortir les millors coses del meu carácter. Em sento lliure i únicament la condició física fa que no puguis anar a més. No hi ha normes. Llibertat total.



El km 20 el vam passar el 1h20’00”. Clavat a 4 al km!! Sense pensar-ho vaig cridar al grup: “ a 4 chicos a 4, vamos a 4, vamos vamos que nos vamos!!”Uns 200 metres més enllà, entre tots els vascos animant vaig tornar a divisar la noia de la gorra blanca que em cridà “Sabadell Sabadell!!!” Vaig somriure i li vaig aixecar el polze, anava O.K. Al 20 vam deixar la Concha a l’esquerra i vam començar a “callejear” amunt amunt ( tot pla, però) en direcció a Anoeta on tornàvem a començar a fer la segona volta gran. Abans d’arribar a la mitja marató el grup es va començar a disoldre: uns apretaven més i altres anaven caient endarrera fent la goma molts metres. Jo anava a ritme, tota l’estona a 4 al km, amb cap pensament d’apretar per atrapar els de davant. Jo, com sempre, a la meva bola.



La mitja marató la vaig passar en 1h24’24” del meu rellotge, els que hi enteneu sabeu que això és clavar exactement el segon anant a 4. Un gran somriure se’m dibuixar a la cara. Molt content! Al 22, i abans d’arribar a Anoeta vaig veure el meu pare que em va fer algunes fotos al móbil i jo li vaig fer una senyal de que anava bé. Tornava a haver-hi molta gent al voltant d’Anoeta i tothom animant.



Vaig passar per Anoeta a la posició 200 i poc més i amb molt bones sensacions. Uns 400 metres sortint d’Anoeta i començant a córrer el 24 vaig sentir una veu que començava a cridar: “ A 4 Andreu a 4 Andreu!” Jo em vaig sorprendre gratament! Això d’anar a 4 només ho vaig comentar a la web de Corredors.cat i vaig cridar: “Però qui ets?!!” “El Zésar” em va dir ell! Ostres, vaig pensar, i què hi fot aquí el Zésar!! “Gràcies Zésar!” Li vaig llençar. Gràcies Zésar per aquestes 6 paraules, em van donar més ales ja que fins llavors, i no ser si vas veure el temps que passava al teu costat, estava clavant els kms a 4 a 4 a 4 a 4 a 4.... Mil gràcies!!



Pujant en direcció al Boulevard havíem de passar pel punt quilomètric 25 i segons el que em van dir a l’organització hi hauria panses. Jo havia previst d’agafar-ne un grapat amb la mà i anar-ne menjant i així aguantar fins al 30 on em donarien un Power-Gel. No hi eren les panses!! Potser no les vaig veure o potser “encara” no les havien tret de les caixes. El cas és que em vaig quedar amb un pam de nas i sense combustible per posar a la màquina. Doncs havia de menjar-me el gel, no tenia altre opció. Més de 30’ sense menjar res no podia permetre, seria una bomba futura per l’estómac i un aliat per la pàjara! Me’l vaig menjar al km 25’4 i després se’m va acostar un voluntari de l’organització qui em va oferir aigua per netejar la boca ja que el gel et deixa la boca empastifada. El km 25 el vaig passar en 1h39’49”. Correcte i una mica per sota del temps previst però normal pel fet de que vam passar per Anota on hi havia molta gent animant, i això, anant bé, et dóna un “punx” extra que no se sap d’on surt, és un misteri.



Pujant pujant direcció a la Zurriola novament em trobo amb la noia de la gorra blanca animant-me. “Quina marató que està fent i estant fent tots animant-nos, mil gràcies!”. En aquell punt de la multitud també vaig sentir alguns catalans que cridaren “Sabadell Sabadell!”. “No si finalment he esta promocionant la ciutat per terres vasques avui i fa 3 setmanes a la Behobia-San Sebastià!” Al arribar al km 27 començàvem l’anada i tornada pel passeig de la Zurriola. Allà un home amb bici se’m va posar al costat animant-me i donant-me indicacions de que apretés fins a la rotonda ja que després, a la tornada tindria el vent de cara. “Aprieta un poco e intenta de recuperar estos 6 metros que te llevan esos dos de alante y te pones detrás para ahorrar fuerzas!” L’intent es va fer i finalment es va aconseguir però anaven més lents i els vaig passar. A la tornada del passeig no em vaig poder deixar anar ja que també notava el vent de cara i altre cop el ciclista al meu costat animant-me. Li vaig caure bé segurament. Puc dir que anava sol i que tenia un home davant a 5 metres que al cap d’uns mestres vaig atrapar però al darrera no hi havia ningú. Ja no es formaven masses grups i la gent anava despertigada: començàvem a patir el què és una marató i ja cadascú llluitava contra la distància i ell mateix. Començava l’hora de la veritat per a molts de nosaltres.



Abans del km 30 hi havia l’avituallament on m’havien de donar els power-gels. Els anhelava i necessitava com l’aigua ja que sinó no podria aguantar el ritme fins llavors. El vaig passar i, tot haver-hi molts voluntaris, cap d’ells tenia un power-gel a la mà. Em vaig quedar sense. “Merda, merda merda!!!” Com pot ser! Els power-gels els vaig veire a una caixa darrera dels voluntaris i a sobre de les taules. Però jo no podia arribar-hi sense parar i allargar la mà i això, anant com anava, a 4 al km i amb un munt de quilòmetres a les cames qualsevol mal gest em podria deixar K.O. i igualment em trancaria el ritme. El fet de no parar no va ser per no perdre 10 segons, ja que són una tonteria i que al final pots recuperar/perdre en un no res. No vaig parar perquè tampoc vaig processar prou ràpid, degut a l’esforç, els moviments que havia de fer fins abastar l’objectiu. Error meu però també una mica indignat amb els voluntaris ja que es van empanar al meu pas per l’avituallament i cap d’ells tenia preparat un o dos gels per mi. Al cap de 100 metres vaig processar tot el què havia passat i vaig arribar a la conclusió que va ser en part error meu i també d’ells, fifty-fifty tot i que si pagues una inscripció és per tenir les ajudes necessàries en qualsevol moment....però en fi, la situació havia passat i ja no hi havia marxa endarrera: havia de pensar com podia resoldre a falta d’aiment/combutible fins al final. Entre una cosa i l’altra vaig passar pel km 30 en 2h00’01” del meu rellotge, encara anava bé. Remarco l’encara ja que un km més enllà ja no va poder ser.



El km 31 ja el començo a passar uns 4/5 segona per sobre de 4 al km però encara anava bé . De cop i volta, entre la gent que animava i que estaven passejant, corrent i patinant per la Concha, aquell home!! Dret, clavant-me altre cop la mirada. Portava una capal.lina negre i aquest cop vaig poder veure que calçava unes Asics de runner. De sobte es va posar a córrer com un llamp cap a mi. La gent no semblava sorpresa. Era com si fos l’única persona que el pogués veure. Jo vaig intentar d’augmentar el ritme ja que em va fer por la manera brutal com es dirigia a mi, com si fos un toro desenfrenat! D’un salt se’m va pujar a l’esquena i jo flipant: “Però què fot aquest tio, i ningú fa res i jo patint i corrent una marató i un sonat se’m puja a la “gepa” i tot el seu pes sobre meu! Si jo quasi no puc ni amb el meu!!”. Girava el cap i tenia la seva cara i ulls clavats davant meu a 4 o 5 cms i somrient, un somriure diabòlic. Em vaig espantar per les sensacions però no vaig parar tot i notar 60 kgs més sobre meu. El 32 ja el vaig passar per sobre del temps objectiu i, tot i fer el mateix esforç que als quilòmetres anteriors, els segona anaven passant mot ràpidament.



El 35 ja els vaig passar 1’56”(2h21’56”) per sobre del temps objectiu. I ell, l’home diabòlic de la capal.lina negre, encara estava sobre meu: hi estava còmode el cabronàs!! No tenia res per menjar i posar a la màquina que ja començava a patir per l’inesperat sobrepès que havia de portar. Intentava de pensar/imaginar que em menjava una barreta energètica per enganyar l’estómac però no hi va haver manera, l’estómac em fèia mal per la buidor. Mig plàtan vaig poder menjar al km 35 però res, allò era com si fos aigua. No podia fer-hi res. Em va passar el de Granollers que també estava tocat i abans del 32 també em va passar un dels de Girona. Anava malament.



Com que vèia que aquell home no volia baixar i jo no podia treure-me’l de sobre sense fer un esforç que em fes parar del tot, vaig haver de fer números: més velocitat en una mateixa distància vol dir més consum, per tant, si no puc posar gasolina a la màquina, lògicament haig de baixar la velocitat per poder arribar, simplement poder arribar però també amb un tems digne i sense parar ni un cop. Els càlculs, aquests cop si, no com els alimenticis, em van fer passar d’anar a 4 al km fins al 31 a anar a 4’35 els últims 11’2. Simplement aquella era la situació i no podia fer-hi res.



Al km 39 vaig tornar a veure la noia de la gorra blanca i aquest cop no vaig poder fer-li cap gest. Tothom animava i dèia que ja hi erem però encara quedaven 3 quilòmetres amb un acoplat sobre meu, sense gasolina i....començant a ploure! Ostres, això no!! Havia d’apretar les dents encara més.



Al km 40 vaig veure el meu pare i vaig intentar de fer-li una bona cara però, simplement, no va sortir i això es pot veure a les fotos que em va fer amb el mòbil: cara desencaixada i amb el cos ballant, com si fos un ninot, ja no exhibia la postura recta de l’atleta amb confiança i energies que 1 hora i 18 minuts abans havia passat pel mateix punt.



A l’entrar a l’estadi vaig veure que podia baixar de 2h55 del meu rellotge però ni esprintar vaig poder. Vaig travessar la línia de meta i, al sentir el “pip” del xip vaig mig caure, no totalment, però dos persones van fer el moviement d’agafar-me però els hi vaig dir que no calia.
Tot seguit, calmadament, prenent-se el seu temps, el senyor de la capel.lina (“com pot ser que ningú el vegi collons i ningú m’hagi ajudat al llarg dels 11 kms i mig!!”) va posar els dos peus a terra i em va donar una targeta. Abans de donar-li la volta i llegir-la vaig clavar-li la mirada amb una gran ràbia i, sorprenentment, ell va dibuixar un gran somriure però encara amb desafiament i mostrant que el seu objectiu l’havia complert.
Estava feliç per la putada que m’havia fet, com si fos un nen petit després d’haver posat típex a la cadira de la professora i veure com aquesta, al aixecar-se, tenia el cul dels pantalons blanc i tota la classe rèia gràcies a la seva entremaliadura.
Vaig abaixar el cap per llegir la targeta i simplement posava:”Allo, je suis Monsieur Massó, merci pour la voyage!” El “señor del Mazo”, n’havia sentit a parlar però mai se m’havia presentat, i menys d’aquesta manera. Vaig alçar la vista per però ja no hi era. Havia complert l’objetciu i va marxar. I jo amb una cara de tonto vaig anar entrant al túnel que em dirigia a l’exterior de l’estadi.



Donaven pomes, plàtans, taronges...però jo no podia menjar res, si ho feia el meu estómac petava! Un got de te si que el vaig agafar, i poc a poc vaig començar a sentir una calor relaxant que em va fer començar a disfrutar del què havia aconseguit.



Finalment van ser 2h55’07” i molt content per baixar de 3h. L’objectiu de fer sub2h50 no es va complir però ser que ho tinc a les cames i ho aconseguiré. Si no ho vaig aconseguir va ser per mea culpa, tant entrenar i després un simple càlcul dels aliments “tot” a la merda. Això és la marató, i cada vegada m’enamora més aquesta distància. Ja veieu que tinc tots els moments ben marcats a la memòria i podia escriure molt més de cada quilòmetre, hectòmetre, decàmetre, metre... però si ho faig ningú s’ho llegiria i aquesta no és la meva finalitat: vull compartir la meva experiència amb vosaltres, simplement perquè cada marató la trobo especial ( amb aquesta només n’he fet 4, 3 d’asfalt: MilleniumMadrid01( tenia 19 anys i simplement la vaig fer, sense cap preparació), Amsterdam08 i Donostia09 i una de muntanya, Collserola09) .



Aquesta ha estat la meva crònica de la marató de Donostia, gran experiència tot i no aconseguir l’objectiu, ja que el 2h ja el tinc, i això ja és un esforç. L’any que ve a Berlín serà la tercera vegada que provaré de fer una marató a 4 ( l’any passat fins el 28 anava a 4 però una lesió al piramidal va fer que abaixés el ritme considerablement acabant en 3h05’) , i la tercera serà la vençuda!! A, i portaré una motxilla de barretes energètiques i així no tornaré a veure l’home de la capal.lina negre.