La marató d'Amsterdam del 2008...

...ja fa quasi 14 mesos del meu quasi debut a la distància ( dic quasi debut ja que l'Octubre del 2001, sens preparació ni res, em vaig llençar a l'aventura de recórrer els 42195 metres a la Millenium Marathon de Madrid i despedida/homenatge de l'Abel Antón i Martín FIZ) i aprofitant el nou bloq us deixo la crònica que en vaig escriure.

"HORES PRE-MARATHON:
Com he dit anteriorment les dos últimes setmanes les he passat descansant, un descans progressiu de menys a més que m’havia de permetre d’assimilar els entrenaments que havia fet aquests últims 3 mesos; esportivament parlant ens referim al periode de sobre-compensació.
Divendres al vespre. Després del viatge em noto cansat i amb son, no només pel viatge ja que aquestes últimes 3 setmanes han estat molt denses, sobretot professionalment parlant.


MARATHON:
"El dijous abans de la marató ja no vaig entrenar ja que el dimecres vaig> tornar a sentir les molèsties que havia sentit les últimes 2 setmanes: se m'inflamava el piramidal esquerra ( el múscul del cul perquè s'entengui) i això oprimia el tendó que hi ha entre aquest i l'isquiotibial i quan feia rodatges llargs em molestava. A a més aquest dimecres vaig sentir unes petites i noves molèsties al tibial dret, on el fisio ja em va veure que tenia bastant carregat. Per això vaig pensar que millor descansar, estirar bé, posar-me gel, fer dutxes d'aigua freda-calenta a la zona afectada i prendre'm Nebuprofenos després dels àpats per baixar l'inflamació.

El divendres a la tarda ja no sentia molèsties quan caminava ni res. QUan vaig anar a fer els 25' de córrer el dissabte a la tarda ja no vaig notar res i tenia unes ganes de córrer enormes. Alimentació: des del dijous vaig menjar pasta i pasta i més pasta i amanides de pasta (no menjava cada hora, vull dir en els àpats), vaig beure molta aigua ( com sempre amb mi) però a més vaig veure molts tes i alguna beguda isotònica ( el dissabte vaig comprar-me la beguda que donaven a la marató per provar-la abans). Després de tanta pasta el dissabte em sentia inflat i amb tanta energia i recargat que em pensava que l'endemà no podria córrer per les sensacions de "pesadez".( després vaig veure que aquesta sensació abans de començar a escalfar ja havia desaparegut i fins la "punxada" anava ben ple de "gasolina").

La nit anterior vaig dormir molt bé tot i que pensava que em constaria pel fet de saber que l'endemà tenia la marató però no, vaig dormir plàcidament. Una cosa curiosa és que vaig està tot el dia super tranquil; descansant i quan pensava en la marató no pensava estressat: la feina ja estava feta i només em calia descansar! El dia de la cursa em vaig llevar 2 hores i mitja abans i el primer que vaig fer va ser esmorzar el meu vol de cereals amb talls de poma que m'havia portat expressament d'Espanya ja que no volia experimentar res nou. 20' abans de començar em vaig fotre mig power gel i punt. Durant la cursa vaig portar un altre power-gel que em vaig menjar als 70' (km 17'5). I al km 25 ( 100' ) hi havia un grup de suporters que s'ho van currar molt ja que van anar fins a aquell punt expressament per donar-me una barreta en forma de pa de pessic i un altre power gel pels últims kms.

Des d'aquí dóno les gràcies a aquest trio de suporters: el meu pare, que amb un barret taronja escenificava visiblement el punt del circuit on m'havia d'adreçar a buscar l'avituallament personal; i l'amic de sempre del meu pare, el Fred, i la seva dona, l'Elisa, que es van "volcar" molt també aquell dia i els anteriors preparant pasta per un servidor. Ja veieu que alimentat estava. Havia llegit articles i em coneixia i no volia agafar cap "pàjara", i és per això que menjava i bevia sense gana ni set, simplement per recarregar els dipòsits. La meva falta d'experiència en marató la vaig "suplir" informant-me i escoltant la gent entesa amb el tema i amb experiència en aquestes proves.

La cursa: es pot dir que vaig tenir 2 curses en una. La primera part vaig disfrutar moltíssim, de veritat. És una sensació increible això de córrer a 4 minuts al km ( llenguatge atlètic que utilitzem per parlar de la velocitat que correm). És una velocitat força alta i és increible sentir com van passant els kms i tu vas fent, pim pam, a un pas constant. A continuació us adjunto el link on hi ha els temps de pas de cada km i els resultats final i tot plegat a més d'una gràfica mostrant la constància de la velocitat que vaig seguir fins que vaig "punxar". ( http://evenementen.uitslagen.nl/2008/amsterdammarathon/index-en.html, dorsal número 121, cliqueu el botó "show" del paràmetre "results per category" i aneu a la pàgina 2, que és on surtu jo i "pitxeu" sobre el meu nom).

Anava menjant-me els kms amb moltes ganes i em sentia que estava ple d'energia ( el tema de l'alimentació un 10). El km 5 vam passar pel Voldenpark, un dels parcs més famosos d'Amsterdam que es troba a 5' de la casa on vaig viure amb els meus pares fins que vaig tenir 2 anys i mig, i estava ple de gent, una cosa increible. No només aquell punt estava ple gent sinó que a tot el circuit: els holandesos i altres aficionats ( entre ells bastant grups d'espanyols que anava saludant quan passava davant d'ells) es van volcar amb nosaltres: gràcies a tots!!!

Des del km 12 al km 19 va ser bastant dur ja que corríem per la part dreta del canal Amstel i bufava força vent de cara i d'esquerra a dreta i l'única solució que vaig trobar va ser de cobrir-me al costat d'un altre corredor. Al cap de pocs metres aquest petit duo va anar augmentant fins a ser un grup de 8 o 10 que entre tots ens protegíem de les condicions meteorològiques del moment. Va ser en aquell moment quan vaig parlar amb 2 italians de Bergamo. Ells ja portaven bastantes maratons a les cames i se'ls notava l'experiència. també em vaig adonar que era el més jove d'aquell grup: tots eren quarentons i més. Va haver-hi un moment que em vaig sentir bastant desubicat. :P Quan vaig arribar al km 19 vam girar i després el vent de cara es va tornar a favor. Es notava poc però una ajuda era una> ajuda ben rebuda. Vaig passar la mitja marató amb un temps de 1h24'19''. Estava content per la constància i regulació que vaig tenir fins llavors i, sentint-me amb energia i sense cap molèstia muscular i menjant bé vaig pensar de seguir amb el mateix ritme: havia entrenat dur i havia seguit els entrenaments a "raja tabla" i podia mantenir el ritme....fins el km 28 ( als temps que hi ha al link podeu veure que el parcial del km 25-30 ja comença a ser una mica dolent i el següent molt dolent...).

A partir d'aquest fatídic km (el 28) vaig començar a sentir les mateixes molèsties de les últimes 2 setmanes, però més exentuades i a més el tibial esquerra ( la petita molèstia que vaig sentir el dimecres després de fer lúltim entrenament) ja començava a estar carregat. Això em va enfonsar una mica ja que tot m'havia anat molt bé fins llavors, però és clar, estem parlant d'una marató, on pot passar de tot i qualsevol factor és important i pot "desmuntar" tots els pronòstics. Per això fa tan de respecte la marató. Quan vaig sentir aquestes molèsties vaig parar uns segons a estirar les cames i sobretot la zona afectada i vaig seguir, amb un ritme bastant inferior però vaig anar tirant fins que passat el km 30 vaig parar i caminar uns metres: ja no podia més. A uns 100 metres hi havia una ambulància d'on en va sortir un home que em va preguntar que què tal i llavors se'm va emportar a l'ambulància. A mi ja se'm passava pel cap d'abandonar, fins el punt que vaig parar el cronòmetre de la cursa. Vaig entrar a l'ambulància. em van donar aigua i em vaig asseure i relaxar. Al cap d'uns minuts l'home va venir acompanyat i em van dir que si volia continuar, però que si continuava no em podrien donar res pel mal ja que seria antideportiu (dòping....!!!).

No m'ho vaig pensar massa, em vaig aixecar i l'home em va ajudar a anar altre cop fins al circuit i vaig continuar. Pel cap em passaven moltes coses: em quedaven 12 kms, les molèsties anaven a més, pensava en l'oportunitat perduda de fer una bona marca, em vaig començar a sentir cansat...al km 32 vaig tornar a parar a caminar 20 metres però després vaig tornar-hi però aquest cop fins al final. Els últims 10 kms els vaig fer amb 46'. Cada vegada anava més el mal però el fet d'anar arribant em motivava. Finalment vaig creuar la meta, exhaust però content per haver fet front psicològicament al què em deia el cos: adolorit, cansat, amb molèsties... 3 hores 5 minuts i 23 segons. No és un mal temps però tampoc està massa bé pel què havia entrenat i dedicat. Però estem parlant de la distància de la marató, paraules majors. Aquests dies he anat coix però ara descansant i dopat amb nebuprofens i dutxes localitzades d'aigua freda i aigua calenta em recuperaré. Unes 2 setmanes de descans de córrer i després a començar a rodar.

Puc treure bastantes conclusions d'aquesta experiència. He disfrutat moltíssim entrenant i he après molt dels cicles dels entrenaments i també a escoltar el meu cos en determinades situacions. He après d'alimentació i també he entès moltes coses que abans fèia metòdicament i no em preguntava el perquè ho feia o no ho feia i n'he vist els resultats. Abans ja tenia un gran respecte per aquesta distància però ara aquest respecte ha augmentat. No és por, sinó respecte. Tot i així espero que amb el temps la pugui domesticar. Potser sóc una mica agosarat però aquesta distància m'ha causat un gran efecte: és mítica, grans atletes l'han corregut, és constant, tot psicològic...és una distància que l'has de guanyar psicològicament, has d'estar preparat físicament i molt però tot és de cap, i això és un repte molt gran. És una distància tan gran que fa que hi hagi molts factors que et determinin, i molts d'aquests no els pots controlar. És tot molt metòdic. En fi, no m'enrotllo més, però ja veieu que he acabat encantat d'aquesta aventura que va començar fa 3 mesos i va acabar creuant la meta de l'estadi olímpic d'Amsterdam."